Serge Latouche. El decreixement

El decreixement és anticapitalista

Conferència de Carlos Taibo a les II Jornades sobre Decreixement de Màlaga, organitzades per Ecologistes en Acció els dies 3 i 4 de novembre de 2009. Taibo considera que el decreixement ha de ser anticapitalista, “no podem preocupar-nos en exclusiva pels dramàtics problemes mediambientals i allunyar-nos de la contestació econòmica i social al capitalisme tradicional, que és el causant del problema. Avui al nord desenvolupat, a principis del segle XXI, no és imaginable un projecte anticapitalista que no sigui al mateix temps autogestionat, decreixementista, i antipatriarcal “.

“FINAL!”

Amb motiu de l’aniversari del dia de l’any 1975 que es van esgotar totes les existències de cava, re-publique aquest gran poema d’un gran home.

Joan Brossa

-Havies d’haver fet una altra fi;
et mereixies, hipòcrita, un mur a
un altre clos. La teva dictadura,
la teva puta vida d’assassí,

quin incendi de sang! Podrit botxí,
prou t’havia d’haver estovat la dura
fosca dels pobles, donat a tortura,
penjat d’un arbre al fons d’algun camí.

Rata de la més mala delinqüència,
t’esqueia una altra mort amb violència,
la fi de tants des d’aquell juliol.

Però l’has feta de tirà espanyol,
sol i hivernat, gargall de la ciència
i amb tuf de sang i merda. Sa Excremència!-

Glòria del bunyol,
ha mort el dictador més vell d’Europa.
Una abraçada, amor, i alcem la copa!

20 de novembre de 1975

Una visió diferent dels pirates somalis

          Més info

Tothom fitxat

Passat 25 d’octubre, el diari anglès “The Guardian”, informava que la policia d’aquest país havia creat una base de dades en la que emmagatzemaven les dades personals de milers d’activistes que assisteixen a reunions polítiques i protestes. L’aparell d’intel·ligència està guardant informació sobre activitats polítiques sobre aquells ciutadans que són considerats “extremistes domèstics” tot i que no hagin comès cap delicte. L’estat britànic ha destinat a aquest aparell ocult nou milions de lliures i unes cent persones empleades.

Targeta d'observador de la policia britànica publicada per The Guardian

Per aconseguir la informació s’han dotat d’un sistema que reconeix automàticament les matrícules dels vehicles amb què els militants van a reunions i manifestacions. Un home, que no té antecedents penals, va ser detingut més de 25 vegades en menys de tres anys després d’una protesta, després que la seva matrícula fos reconeguda i fitxada en assistir a una petita protesta en contra de la caçera d’ànecs i faisans.

Les unitats d’informació també fotografien els assistents a actes, quedant la seva imatge personal registrada tant a la base de dades com a les targetes d’identificació que es faciliten als observadors.

Tota aquesta infraestructura va ser creada per lluitar contra els activistes pels drets dels animals. Els responsables reconeixen que és poca l’activitat delictiva d’aquests grups i és per això que han ampliat les seves investigacions a un ampli espectre polític, incloent activistes anti-guerra i els grups ecologistes que només han realitzat accions pacífiques.

Anton Setchell, qui és el principal responsable de l’ “extremisme domèstic”, va dir que les persones que es troben a les bases de dades “no s’han de preocupar en absolut”. Però es va negar a revelar quantes persones es trobaven a la base de dades estatal, afirmant que “no és fàcil” de comptar. Sobre les fotografies, va dir que els oficials de vigilància havien anotat la informació, segons ell inofensiva, sobre l’assistència de persones a les manifestacions i que seguidament aquesta informació s’introdueix a la base de dades.

Aquesta activitat de l’Estat del Regne Unit és una violació flagrant dels drets humans pel que fa a la intimitat. És cert que en aquesta monarquia és més senzill jurídicament realitzar aquest tipus d’espionatge als seus propis ciutadans per l’absència d’una constitució escrita, però ha de servir de toc d’atenció a la resta de ciutadans per estar vigilants davant dels abusos dels aparells policials.

Curiosament el Regne Unit no disposa de document d’identitat similar a l’espanyol o francès ja que els activistes pro drets humans s’han negat quan s’ha intentat implantar, recordant els perills que tots els ciutadans estiguin perfectament fitxats en el cas que un estat caigui en mans del feixisme. Per això Holanda, que va patir de primera mà el nazisme, té reconegut com a dret fonamental dels seus ciutadans la negació a la seua identificació fins i tot davant la policia, dret que també tenen els ciutadans dels Estats Units d’Amèrica.

Un portaveu de la policia britànica ha arribat a justificar aquesta base de dades amb les següents paraules: “És un llistat d’informació i no de recollida de proves. Manifestar-se no és un delicte, però de vegades hi ha una línia que es creua quan la gent comet delictes “.

Ja vam advertir de les possibilitats que ofereixen les fotografies digitals d’alta qualitat i programari de reconeixement de rostres, en el cas anglès a més, creuat amb reconeixement de matrícules de vehicles. La variant més divertida d’aquestes noves tècniques que ha estat notícia recentment és la utilització d’un programa per comptar caps des d’una foto aèria per comptar manifestants. Software que ha deixat en evidència a la ultradreta espanyola que afirmava haver convocat a dos milions de persones a una manifestació anti-avortista quan en realitat no superaven els seixanta mil.

En aquest cas, i amb tota seguretat, la policia espanyola no hi haurà fitxat “preventivament” als manifestants ultra-catòlics. I deurien segons el criteri de la policia anglesa, ja que es convertiran en delinqüents si creuen la línia que hi ha entre manifestar-se i agredir un metge que practica interrupcions d’embaràs a petició de la dona.

També, i amb aquesta mateixa filosofia, deuria de fitxar a tots aquells individus que tinguin un nivell de vida alt per que segurament defraudaran a la Hisenda Pública, o aquells ciutadans que s’afiliïn al Partit Popular espanyol ja que amb molta probabilitat cometran un delicte relacionat amb la corrupció durant la seva carrera política.

De kaosenlared

L’u d’Aielo. Rómulo Castro

Col·laboració de Pep Gimeno el Botifarra i Rómulo Castro.
Ròmulo Castro és el net d’una mestra valenciana què gràcies a l’aixecament feixista del 36 es va haver d’exiliar a Panamà.

Civilització és explotació. La Punta “horta o mort”.

Article d’octubre de 2001, extret de periodicocnt.org

Civilització és explotació. La punta “Horta o Mort”

La ciutat de València amb el seu afany de progrés, amb el seu afany de ser la capital europea del III mil·lenni, des de fa anys intenta arrasar amb totes les zones d’horta que encara continuen una lluita contra el que s’està venent com a “progrés” quan allò que realment implica, és progrés però només per a un@s poc@s, és la destrucció de les tradicions, costums i formes de vida de la gent de l’horta.

En aquest article ens centrarem en el problema de la Punta encara que en aquest últim any s’han aixecat diversos focus de lluita i resistència en altres zones de l’horta de València, potser en un intent de salvar alguns camps que queden dins de la ciutat s’han format grups com “Salvem l’Horta de Benimaclet” on s’han realitzat nombroses activitats de protesta i des d’on la Punta també ha tingut un grup de suport, un suport recíproc.

La Punta és una pedania situada al sud de València que es troba amenaçada, ja que és la zona d’horta de la ciutat de València més extensa i l’única que encara no ha estat destruïda per seguir ampliant la ciutat per la zona sud.

Les característiques d’aquesta pedania són molt particulars ja que no és un barri, no hi ha botigues ni comerços, no hi ha carrers, encara es conserven els camins d’horta, té 22 barraques, forns moruns i fa de pantalla protectora de l’agressió de la ciutat al parc natural de l’Albufera, totes les cases estan orientades a la mar, no hi ha finques… això però, també implica que la major part de la població és gent gran (amb una mitjana de 65 anys) que han viscut tota la seva vida de l’horta i les quals s’han passat anys demanant a l’Administració unes mínimes infrastructures, més línies d’autobús , contenidors d’escombraries…, però l’estratègia de l’Administració va ser des del principi fragmentar la pedania per així començar un procés que dura ja més de 20 anys d’agressions de tota mena a la Punta i als seus habitants.

La construcció de la depuradora de Pinedo, va dividir la Punta de Pinedo (el poble veí), deixant a una banda només horta i destrossant milers d’hectàrees de zona d’horta; la construcció de l’autovia del Saler, va dividir la Punta en dues parts, implantant una passarel·la i tornant a destrossar més zona d’horta; després va venir Mercavalència, la línia ferroviària, naus de contenidors del port il·legals, les línies d’alta tensió col·locades per Iberdrola (contra aquesta empresa es porta una de les majors lluites), una ampliació del port que va destruir una de les millors platges de València, una subestació elèctrica d’Iberdrola…, aconseguint a poc a poc que els/les veïnes de la Punta visquessin en un clima de “tensió” i asfíxia.

El 1993 les veïnes s’assabenten gairebé de casualitat d’un nou projecte, signat pel Ministeri d’obres públiques, la Generalitat i el port, que amenaça de destruir la seva terra, les seves cases. Parlem de la ZAL (zona d’ampliació logística) que pretén destruir 762.000 metres quadrats d’horta productiva, 188 alqueries, i desallotjar de casa seva més de 200 famílies.

A partir d’aquest moment les veïnes decideixen organitzar-se creant l’associació de veïnes de la punta “la Unificadora” portant a terme tant una lluita legal com social en defensa de l’horta des de ja fa gairebé 9 anys patint una brutal pressió tant policial com política.

El setembre del 2000 les veïnes decideixen ocupar les poques cases que ha pogut comprar el port, creant-se poc després l’assemblea de cases vigilades que consta a l’actualitat de 7 cases.

L’1 d’octubre en una de les cases okupades hi va haver una agressió policial que se salda amb diversos ferits i dues persones detingudes.

El 4 d’abril la companyia Iberdrola escortada per la policia d’ocupació i assalt ocupen un hivernacle per col·locar una altra torre d’alta tensió. Aquest dia hi ha diversos ferits, es tallen els accessos al barri amb barricades de foc per la qual cosa a la tarda no van poder continuar les obres, es fa una manifestació estudiantil tallant diverses avingudes de la ciutat i tant pel dia com per la nit se succeeixen les accions de solidaritat. Al dia següent Iberdrola torna a la càrrega destrossant l’hivernacle i començant les obres, hi ha un detingut i torna a haver concentració a les facultats i accions de resposta durant dues setmanes (cremen màquines excavadores, centrals d’oficines d’Iberdrola assaltades i fins i tot alguna incendiada, pintades per tota la ciutat, ETTS atacades…) el 24 de abril dues persones es tanquen en un dels tubs de formigó on hauria d’anar la torre. després de 8 hores tancats són detinguts (en l’actualitat la torre està col·locada).

A partir d’aquest moment fins a dia d’avui s’han succeït diverses activitats a la pedania, així com la creació per part de les cases ocupades d’una col·lectivitat agrícola que tracta d’abastir de productes d’horta totes les cases ocupades de la Punta i València mitjançant l’ocupació dels camps que han estat venuts al port.

En el terreny legal els/les veïnes han començat a rebre les cartes en què se’ls cita perquè signin l’acceptació d’uns diners per les properes expropiacions, davant d’això els/les veïnes s’estan negant a anar i per suposat a signar. El procés que està portant l’expropiació dels camps és més ràpid i se sap que a partir del 26 de setembre se’ls dóna carta blanca per entrar amb les màquines i ocupar els camps. En l’actualitat hi ha 6 processos contenciosos administratius i 3 penals, sent el proper judici el 18 de setembre pels fets d’octubre del 2000. Si no s’aconsegueix aturar aquesta agressió que és contra la dignitat de tots i totes, és possible que entre desembre del 2001 i gener del 2002 es porti a terme la part final d’aquesta lluita veïnal contra un poder que només mira els seus interessos.

Nosaltres com a veïns de la Punta però també com a persones que lluitem contra un sistema d’interessos que es basa en el capital, us encoratjem a que difongueu aquesta agressió, a que us passeu per la Punta les que pugueu i que recolzeu la campanya de boicot i sabotatges a la companyia Iberdrola.

Seguim resistint i actuant.

Mort al Port, mort a Iberdrola, visca l’Horta, visca l’anarkia

Salut i lluita social. Endavant la lluita antifeixista

Veïns de la Punta

Trobades per la Cooperació Local

17 i 18 d’octubre. Fem possible el decreixement!

Moltes persones pensem que la crisi multidimensional (ecològica, econòmica, política i social) i la crisi del creixement (financera i energètica) que afrontem avui en dia són un motiu i una oportunitat per deixar enrere el capitalisme. Per això, grups de persones arreu del territori apostem de forma cada vegada més ferma i conscient per construir col·lectivament una nova cultura política, del treball, de la vida i de la nostra relació amb la natura. Volem fer passos per engegar una nova societat, que ens permeti treballar i viure dignament, que no necessiti el creixement econòmic il·limitat i no fomenti l’acumulació de poder en poques mans.
T’hi apuntes? Et convidem a participar en les Trobades per a la cooperació local, que tindran lloc el proper 17 i/o 18 d’octubre de 2009 a… Camp de Tarragona, Osona, Vallès, València, Comarques de Girona, Barcelona, Mallorca, Alt Penedès – Baix Penedès – Garraf – Anoia, Pallars – Ribagorça, Baix Llobregat, Comarques de Ponent.

Inscriu-te ara a http://www.decreixement.net/trobades !

CAMP DE TARRAGONA
Lloc: Can Pipirimosca (Valls)
Horari: Dissabte 17 d’octubre a les 10h. fins diumenge 18 a les 16h.
Programa: http://www.decreixement.net/grup/trobades-camp-de-tarragona
campdetarragona@decreixement.net | Tel de contacte: 669760235

OSONA
Lloc: Masia de la Vall de Sau. A Vilanova de Sau, però quedem totes davant La Torratxa (qui hagués de venir en una altra hora ja li passarem el mapa per arribar a la masia)
Horari: Dissabte 17 d’octubre a les 10h. fins dg.18 a les 16h.
Programa: http://decreixement.net/grup/trobades-osona/wiki/
programa-definitiu-de-les-trobades-la-cooperacio-local-osona
Correu electrònic: osona@decreixement.net | Tel de contacte: 699 906 123

VALLESOS
Trobada postpossada de data. El dissabte 17 octubre hi ha assemblea de preparació de la TROBADA ALS VALLESOS. Qui estigui interessada en participar de la preparació, aquest dss. o en una alre ocasió, que es posi en contacte a valles@decreixement.net

VALÈNCIA
Lloc: Ateneu Popular (c/ Pere Bonfill, 12)
Horari: Dissabte 17 d’octubre i diumenge 18
Programa: consulteu a http://www.decreixement.net/grup/trobades-valencia
Correu electrònic: info@decreixement.net
Telèfon de contacte: 650006876

COMARQUES DE GIRONA
Lloc: Mas Franch (www.masfranch.com), a la Garrotxa
Horari: Dissabte 17 d’octubre a les 10h. fins diumenge 18 a les 16h.
Programa: http://decreixement.net/grup/trobades-comarques-de-girona/
Correu electrònic: nordestdecreix@detourne.org | Tel de contacte: 679082936

BARCELONA
Lloc: La Teixidora (C/ Marià Aguiló, 35. Poble Nou, BCN)
Horari: Dissabte 17 d’octubre de 11h. a 20h. i diumenge 18 de 10:30h. a 14:30h.
Programa: http://decreixement.net/grup/trobades-bcn/
Correu electrònic: bcn@decreixement.net | Tel de contacte: 654010037

MALLORCA
Lloc: consultar a www.decreixement.net/trobades
Horari: Dissabte 17 d’octubre de 10h. a 19h.
Programa: http://decreixement.net/grup/trobades-mallorca
Correu electrònic: info@decreixement.net | Tel de contacte: 650821017

ALT PENEDÈS-BAIX PENEDÈS-GARRAF-ANOIA
Lloc: Molí Blanc (entre Torrelavit i St. Pere de Riudebitlles)
Horari: divendres 16 al vespre (també es pot venir a partir del dissabte 18) fins diumenge 18 a la tarda.
Programa: http://decreixement.net/grup/trobades-vegueria-penedes
Correu electrònic: penedes@decreixement.net | Tel de contacte: 656856284

PALLARS-RIBAGORÇA
Lloc: Xiringuito de Pobla de Segur (carretera d’Aramunt)
Horari: Dissabte 17 d’octubre a partir de les 10h. fins diumenge 18 a la tarda.
Programa:
http://decreixement.net/grup/trobades-pallars-ribagorca/wiki/
programa-de-les-trobades-pallars-ribagorca
Correu electrònic: info@decreixement.net |Tel de contacte: 669785327

BAIX LLOBREGAT
Lloc: CSO l’Eskondite ( passeig del terraplè, 33. Molins de Rei)
Horari: Dissabte 17 d’octubre de 10h. a 19h.
Programa: http://decreixement.net/grup/trobades-baix-llobregat
Correu electrònic: baixllobregat@decreixement.net |Tel de contacte: 659 49 56 62

COMARQUES DE PONENT
Lloc: La Manreana (Juneda, Garrigues)
Horari: Dissabte 17 d’octubre de 11:30 h. A 23:00 h. Diumenge 18 de 9:30h. a 16:00h.
Programa: http://decreixement.net/grup/lo-decreixement-ponent
Caldrà dur el dinar del dissabte (carmanyola i/o menjar per compartir), així com sac de dormir i estris per menjar (got, plat, coberts i tovalló).
Correu electrònic: lodecreixement@decreixement.net | Tel de contacte: 687980144

El planeta lliure

          92′

Ezkaba, la gran fugida de les presons franquistes

          67′

Enterreu el meu cor a Wounded Knee

Amb aquest llibre d’investigació, el bibliotecari de la Universitat d’Illinois, Dee Brown, va airejar amb tot detall una de les pàgines més brutals i controvertides de la història nord-americana. La seva trama la constitueixen les campanyes contra apatxes, sioux, xeiens i altres tribus autòctones dels Estats Units, la reclusió de les mateixes en reserves on, tot just, tenien mitjans de subsistència, així com el seu progressiu i sistemàtic extermini. La major quantitat d’informació correspon al període que va de 1860 a 1890, una època d’increïble, d’impensable violència i cobdícia emparada per la famosa destinació manifesta que ja deixava entreveure les seves ocultes motivacions d’expoli, i que van originar la desaparició d’un poble que va demostrar mil i una vegades el seu sincer desig de pau i de compartir les seves terres. Més que un llibre, és una joia.

La frase “Destinació Manifesta” va aparèixer per primera vegada en un article que va escriure el periodista John L. O’Sullivan, en 1845, a la revista “Democratic Review” de Nova York. Al seu article, O’Sullivan explicava les raons de la necessària expansió territorial dels Estats Units i donava suport a l’annexió de Texas. Deia: “el compliment de la nostra destinació manifesta és escampar-nos per tot el continent que ens ha estat assignat per la Providència per al desenvolupament del gran experiment de llibertat i autogovern. És un dret igual al que té un arbre d’obtenir l’aire i la terra necessaris per al desenvolupament ple de les seves capacitats i el creixement que té com a finalitat”.

Aquest magnífic reportatge de Dee Brown desvetlla sense embuts l’essència del famós “destinació manifesta”: la traïció, l’expoli i la mort. Està ple d’anècdotes significatives i textos històrics excepcionals. Estan les declaracions reals dels principals caps indis.
Com deia Llop Groc, un indi de la tribu dels nez percés: “Els blancs van contar només una part, la que els venia de gust. Van dir moltes coses falses. Només les seves millors proeses, només els pitjors actes dels indis; això és el què ha contat l’home blanc”.

Dee Brown (1908-2002),va publicar Enterreu el meu cor en Wounded Knee. Història índia de l’Oest americà, per primer cop en anglès en 1970, i l’editorial Turner la va reeditar a l’estat espanyol el 2005.

De totes maneres no és un llibre fàcil de trobar. Potser calgui buscar en les llibreries de la xarxa, en els llibres de segona mà (per exemple iberlibro.com)

Allò que va succeir el 29 de desembre de 1890 en Wounded Knee ha estat relatat en infinitat d’ocasions. Constituïx, de fet, una referència ineludible en qualsevol cronologia o història dels Estats Units . Aquell dia, almenys cent cinquanta sioux –alguns autors parlen de gairebé tres-cents–, homes desarmats, dones i nens, van ser abatuts per un destacamento del Setè de Cavalleria en les proximitats del rierol de Wounded Knee, en territori de Dakota. Poc abans, no gaire lluny d’allí, a Standing Rock, el cap Sitting Bull havia mort d’una bala al cap quan la policia índia intentava detenir-lo i posar fi a una manifestació de la misteriosa “dansa dels esperits”. El joc de miralls portava necessàriament al record altra massacre, la de Little Big Horn, en el veí territori de Montana, en 1876, que va segar la vida del general Custer i molts dels seus homes, pertanyents a aquell mateix mític regiment. Entre l’una i l’altra data, la situació havia fet un tomb que es preveia definitiu. Wounded Knee simbolitza la conclusió de les denominades “guerres índies”. La frontera de l’Oest va desaparèixer en 1890 i els indis, com els en altres temps abundants búfals dels prats, fonament de la seva economia i de la seva cosmología, es van convertir llavors en una espècie en real perill d’extinció. Només una petitíssima part d’ells sobreviurien confinats a les reserves. El bestiar boví i l’home blanc passarien a ocupar aquelles terres.(Jordi Canal)

Buscant en la xarxa hem trobat aquest comentari d’un lector del llibre. Té la seva gràcia. No s’estiguin.

Qui no coneix la conquesta de l’Oest? Tots hem vist en cinema o televisió innombrables històries sobre els emprenedors homes i dones que, a la recerca de terres per conrear, pastures per al bestiar o or, viatjaven amb els seus estris a través de milles i milles fins trobar el lloc adequat i allí edificar les seves cases, conrear les seves terres, crear pobles i construir mines. Amb el temps va arribar el ferrocarril, que travessava prades infinites i va ajudar al progrés d’una gran nació coneguda com els Estats Units d’Amèrica.En la història d’aquest país no falten heroiques referències als valerosos soldats que van lluitar contra els salvatges indis que, sense pietat alguna, assassinaven colons. Com no recordar el general Custer que va morir amb les botes posades i les ocasions en què tot estava perdut fins que, de sobte, arribava el Setè de Cavalleria i salvava als “bons”. És veritat que ara és incorrecte dir indis, es diuen indígenes americans, també és cert que ells estaven allí quan van arribar els primers europeus, però perquè es resistien al progrés? Eren salvatges, caminaven gairebé nus per aquí, no tenien cures ni predicadors i vivien en pecat, tampoc explotaven els immensos territoris en els què vivien, ni tan sols utilitzaven diners!

Pel que sembla, quan els pelegrins del Mayflower van desembarcar en la costa del que ara és Massachusets, aviat es van trobar sense aliments i haguessin mort de fam si no hagués estat per uns indígenes que els van trobar i els van donar per mejar gall dindi, d’aquí el seu famós Dia d’Acció de Gràcies. A poc a poc van arribar més europeus que es van trobar amb que els nadius no volien deixar les seves terres, ni tan sols vendre-les, perquè per a ells els diners no significaven res i, a més, la relació que tenien amb els seus territoris era completament diferent a la nostra. La terra, per a ells, no era una possessió sinó el lloc al que pertanyien. La diferència entre la seva conducta i la dels nostres avantpassats conquistadors ens hauria de donar què pensar sobre el que va ocórrer en realitat.

Després de molts anys de visió etnocentrista de les relacions amb els indígenes, en les quals els europeus érem els llests i bons i ells els estúpids salvatges, al final del passat segle van aparèixer autors que es van prendre la molèstia d’escoltar la versió dels perdedors i documentar-se, i van aparèixer obres en les quals es descobreix una història molt diferent. Aquesta és una d’elles.

És un llibre dur perquè mostra la veritat sense adorns ni excuses; en ell ens expliquen, amb dades i referències a documents oficials, com va ser el genocidi que es va cometre als Estats Units contra els primers pobladors del país, especialment durant el segle XIX, i que encara continua tot i que no es parli d’això. La demostració d’això és que els indígenes continuen vivint en reserves a les quals, si ets turista, has de demanar permís per a poder visitar, disminuint en nombre, envoltats en general de misèria i alcoholisme, excepte alguna tribu que ha tingut l’ocurrència de muntar casinos per a homes i dones blancs, en les quals ells no són clients i dels quals estan traient grans beneficis.

El llibre explica com una vegada i una altra es van signar tractats que sempre van incomplir els blancs, malgrat que ocorria sempre, els caps de les tribus no podien concebre que cap dirigent faltés a la seva paraula. També conta com eren els grans caps i guerrers, que només deixaven la lluita quan morien o eren conscients que, si seguien lluitant, només aconseguirien l’extermini del seu poble; per desgràcia, en moltes ocasions aquest era massacrat a pesar de la rendició, i Dee Brown descriu amb detall com van ser les batalles i les massacres.

No és un llibre amable; recorde que, quan va arribar a les meves mans, tenia el costum de llegir sobretot al metro mentre anava a treballar, i en aquest cas vaig haver de deixar de fer-ho i acabar de llegir-lo a casa, perquè em feia vergonya plorar en públic i no podia evitar fer-ho. Però la història de les civilitzacions i els imperis, encara que siguin econòmics, és, per desgràcia, dura i desagradable. Abans de començar a llegir-lo cal preguntar-se què es prefereix, si viure amb tranquil·litat en la ignorància o saber la veritat encara que dolgui. Jo aposto per la veritat.

D’InSurGente

Revolució i guerra civil

          87′

Manifestació antitaurina

Gerard absolució

Arenys de Munt

Xavi Torrent, El Punt, 4/9/2009

Vacunació

          90′

El poder de les farmacèutiques

La ultra-dreta vol censurar el cantautor Cesk Freixas

Ciutadans demana que es prohibeixi el concert de Cesk Freixas a Figueres

La campanya de criminalització per part del PP no s’atura: ara ens volen portar a la Fiscalia?

L’Ajuntament de Figueres es posiciona en contra de la censura

El Partit Popular també ens vol prohibir i censurar

El PP diu que anirà a la Fiscalia si no retiren l´actuació de Freixas

La Toma

          87′

Com saber si el teu mòbil és punxat i com assegurar-te que no t’espien amb ell

Després de la denúncia de l’oposició per escoltes íl·legals, denúncia que ja és als tribunals i que ve tristament precedida de sonats casos d’usos il·lícits dels serveis d’intel·ligència de l’Estat des de 1983 fins l’actualitat, alguns mitjans polítics i socials comencen a alarmar-se davant la possibilitat que qualsevol trucada pugui ser “punxada” i fins i tot filtrada a certs mitjans. A continuació m’agradaria contestar a dues preguntes molt concretes sobre aquest tema: existeix un perill real de que les nostres trucades siguin interceptades? Podem fer alguna cosa per detectar-ho i per evitar-ho?

Ets susceptible de ser espiat?

Comencem per la primera pregunta. Per evitar caure en actituds paranòiques, hem de tenir en compte que la majoria de la població és mancada d’interès per als serveis d’intel·ligència. O, dit sigui de forma més clara, que als serveis d’intel·ligència no van a perdre temps amb allò que comenta per telèfon l’àmplia majoria de la població. A més, per descomptat, dels delinqüents, hem de tenir en compte que les persones, les trucades de les quals podrien ser intervingudes són aquelles que maneguen informació sensible o es situen en àmbits incòmodes pel poder: periodistes de mitjans crítics, polítics de l’oposició, persones significades de col·lectius socials, jutges desafectes al poder …

Així doncs, si vols tenir una idea aproximada de si l’Estat o qualsevol altre que tingui mitjans per fer-ho està interceptant les teves trucades, has de respondre en primer lloc a una pregunta: tractes per telèfon assumptes que siguin d’interès per al poder o per a grups o mitjans capaços d’intervenir les teves trucades? Si la resposta és negativa -ho serà en la majoria dels casos-, pots deixar de llegir aquest article.

Com saber si el teu mòbil està intervingut

Si la resposta és un “sí”, passem a la segona pregunta, amb la què ja entrem en consideracions tècniques. Abans de res, has de tenir clar que avui els mòbils ja gairebé no es “punxen”.

És cert que poden ser intervinguts mitjançant l’alteració de la seva targeta SIM, introduint sistemes d’escolta o instal·lant-hi programari especialment destinat a interceptar trucades, com el FlexiSpy, que es ven amb el reclam de ser un mètode pràctic per inutilitzar o monitoritzar el teu mòbil si te’l roben. També existeixen els “mòbils espies”, que es venen amb el pretext de controlar les trucades dels fills.

Tanmateix, avui dia el mètode d’intervenció de trucades més freqüent als mòbils és el rastreig del senyal i és impossible de detectar. A més, aquest mètode d’espionatge necessita mitjans més o menys assequibles i fins i tot existeix programari per trencar el xifrat A5/1 que utilitzen les comunicacions GSM dels mòbils actuals. Perquè ens fem una idea dels senzills mitjans que es requereixen per interceptar trucades d’aquesta manera, fa dos anys un periodista britànic va ser condemnat a presó per interceptar 600 sms de persones de l’entorn de la família reial d’aquest país.

Per fer front a aquesta amenaça contra la privacitat de les nostres comunicacions existeixen en el mercat diverses solucions, com el programari d’encriptació per a mòbils i fins i tot els mòbils encriptades, però el que he vist en ambdós terrenys fins a la data excedeix amb molt el preu dels mòbils sense encriptar més cars del mercat, amb la qual cosa queda fora de l’abast de les butxaques de la majoria dels usuaris.

El teu mòbil, un micròfon que pot ser activat a distància. Hi ha un altre aspecte a tractar sobre l’espionatge als mòbils i que molta gent desconeix. Es tracta de la tècnica que es coneix com roving bug o escolta itinerant. Sobre l’existència d’aquesta tècnica d’espionatge s’ha especulat molt durant anys. Crec recordar que la primera notícia que vaig tenir d’ella, més en concret de la seva utilització a l’estat espanyol, va ser el 2005 o 2006. Les especulacions van acabar quan el desembre de 2006 un jutge dels EUA va reconèixer que l’FBI havia activat remotament els micròfons dels mòbils d’una banda de mafiosos.

En això consisteix el roving bug: a activar el micròfon d’un mòbil de forma remota, encara que estigui apagat, per utilitzar com a mètode d’escolta.

S’ha discutit molt sobre els requisits que ha de reunir un mòbil per poder ser activat d’aquesta manera. Segons alguns cal la instal·lació d’un software que ho permeti, bé físicament o rebent un sms que el contingui (és a dir, amb el modus operandi que segueixen molts virus informàtics). Tanmateix, hi ha molts mòbils que s’activen si està programada una alarma a una determinada hora. Aquest mateix sistema d’activació potser pugui utilitzar-se per convertir-los en micròfons sense que el seu amo s’assabenti.

Com detectar i evitar que t’espien amb el micro del teu mòbil

De moment, hi ha tres formes de saber si un mòbil està sent utilitzat com un roving bug, ja que l’activació remota del micròfon no es tradueix en cap senyal a la pantalla de l’aparell. El primer pas és vigilar el consum d’energia: si el mòbil consumeix bateria més ràpid del normal en repòs, és possible que el micròfon hagi estat activat a distància. També es pot notar aquest ús en l’escalfament del mòbil entre trucades, en estar processant més informació del que és habitual en estat de repòs. Un altre indici és escoltar a l’altaveu d’una ràdio, d’un televisor o d’un ordinador la típica interferència que provoquen els mòbils en rebre una trucada o un sms. Si un mòbil en repòs produeix contínuament aquesta interferència potser estigui remetent dades -les que recull el seu micròfon- de manera furtiva.

La manera d’evitar l’espionatge mitjançant roving bug és deixar el mòbil fora de la sala en la que mantinguis una reunió en què s’intercanvia informació delicada, o bé directament treure la bateria del mòbil mentre duri aquesta reunió, ja que el micròfon del teu mòbil precisa de l’energia de la bateria per funcionar.

Per descomptat, aquestes instruccions no pretenen ser un tractat tècnic, sinó aportar solucions que siguin fàcils d’entendre per a qualsevol usuari.

Articles relacionats:
- Remotely Eavesdropping on Cell Phone Microphones. Bruce Schneier
- ‘This goes no further…’ Brian Wheeler en BBC News Online Magazine
- Roving Bug: espiado por el móvil. Kriptópolis
- Telescreens and Roving Bugs. Politricks
- ¿Tienes el teléfono móvil pinchado? Yoigo
- FlexiSpy. ¿Cómo espiar el uso de un móvil? Constanza Villanueva

De la haine

Carta de protesta de l’Ambaixador veneçolà per l’acte de terrorisme mediàtic de la Sexta contra Chávez

Señor Ruiz de Gauna:

Luego de ver la cobertura otorgada por los servicios informativos de la cadena de televisión que usted dirige a la rueda de prensa que el presidente de la República Bolivariana de Venezuela, Hugo Chávez, ofreció a medios y agencias internacionales, el pasado jueves 06 de los corrientes a propósito de los infundios divulgados por el Gobierno colombiano sobre el supuesto suministro de armas de Venezuela a las FARC, presentamos a usted, en su calidad de Director, nuestra más enérgica protesta.

La información transmitida por La Sexta el pasado sábado 09 de agosto, en la cual un montaje informativo asegura que el Jefe de Estado venezolano “amenaza con una guerra en Sudamérica” y –según leyó la presentadora Cristina Saavedra- “usaría contra Colombia” cohetes lanzagranadas AT4 es una despreciable infamia que además fue apoyada con imágenes del mandatario portando el referido armamento- Venezuela.

Sería conveniente que usted, o algún otro profesional de La Sexta, volviera a  repasar el vídeo íntegro de la referida rueda de prensa, de tal forma que se percaten del verdadero sentido de las palabras del presidente Chávez, absolutamente contrario a la información que ustedes han difundido.

El mandatario mostró  los lanzacohetes a los corresponsales internacionales para demostrar que las armas decomisadas a la guerrilla colombiana por las autoridades de ese país correspondían a un armamento obsoleto y desechable (en su mayoría ya utilizado) que las FARC habían robado en Cararabo, mediante una incursión hace 14 años al territorio venezolano. Nunca sugirió que fuesen armas para ser usadas por Venezuela contra Colombia, ni contra ningún otro país del mundo.

De esta manera, La Sexta cercenó  dolosamente la rueda de prensa que ofreció  el Presidente Chávez, realizando una manipulación en la que entrelaza las situaciones y los comentarios a su conveniencia, para desinformar a través de una mentira propia de los delirios mediáticos de la extrema derecha española que este medio tanto cuestiona y critica.

Desconocemos qué  motiva a La Sexta para sumarse a la sistemática campaña comunicacional contra el proceso bolivariano que cada vez llevan con mayor intensidad los poderes fácticos de España y del mundo. Desconocemos cuales intereses mueven a esta cadena para pretender posicionar al Gobierno venezolano como instigador de una guerra regional que, por el contrario, trata de evitar.

Les instamos a reflexionar sobre su papel como medio de comunicación que aspira mostrar una imagen “progresista” y les instamos a dejar de adoptar cada vez más la línea editorial de las cadenas más conservadoras de España. Sus televidentes merecen conocer versiones más objetivas y serias de lo que ocurre en América Latina.

Es ésta una carta de protesta y, también, una solicitud de rectificación pública ante la clara y manifiesta tergiversación de los hechos, perjudicial no sólo a la imagen  de la República Bolivariana de Venezuela y de sus autoridades, sino también a la credibilidad de ustedes como medio de comunicación “confiable”.

Atentamente,

Julián Isaías Rodríguez Díaz

Embajador

De Kaos

Entrevista a Serge Latouche. L’opció del decreixement

Per combatre el capitalisme al Sud és necessari aconseguir un decreixement en el Nord, segons el professor emèrit de la Universitat de París Sud XI, Serge Latouche, que promou i investiga aquest sistema al qual defineix com pràctiques alternatives a la destrucció de l’ambient i a l’augment de la pobresa.

L’economista francès proposa d’abandonar “l’objectiu del creixement pel creixement mateix, una fita dement amb conseqüències desastroses pel medi ambient”, va subratllar.

La necessitat de crear una societat del “decreixement” deriva de la certesa, explica, que els recursos de la Terra i els cicles naturals no poden sostenir el creixement econòmic, l’essència mateixa del capitalisme i de la modernitat.

En lloc del sistema dominant actual, Latouche proposa “una societat amb una sobrietat assumida, treballar menys i tenir millors vides, consumir menys, però de millor qualitat, produir menys deixalles i reciclar més”, va explicar.

La nova societat significa “recuperar el sentit de la mesura i una empremta sostenible des del punt de vista ecològic”, va assenyalar Latouche, “i trobar la felicitat en la convivència amb els altres i no en l’acumulació desesperada d’aparells”.

Autor de diverses obres i articles sobre la racionalitat occidental, el mite del progrés, el colonialisme i el postdesenvolupament, Serge Latouche descriu els principals principis de la societat del decreixement en els seus llibres “Le Pari de la décroissance” ( “L’aposta pel decreixement “) i “Petit traité de la décroissance sereine “(“Petit tractat del decreixement serè”), publicat en 2006 i 2007 respectivament.

Serge Latouche va explicar a IPS de què es tracta la societat del decreixement.

IPS: Quines característiques té una societat del decreixement? Existeixen pràctiques actualment compatibles amb la seva proposta?

Serge Latouche:
El decreixement no és una alternativa al creixement, sinó una matriu d’alternatives que permetran de reobrir l’espai a la creativitat humana, una vegada eliminat el guix del totalitarisme econòmic.

La societat del decreixement no serà la mateixa a Texas que a Chiapas ni al Senegal ni a Portugal. El decreixement tornarà a llançar l’aventura humana cap a una pluralitat de destinacions possibles.

Es poden trobar els principis del decreixement en propostes teòriques i iniciatives desenvolupades en el Nord i el Sud.

Per exemple, l’intent dels neo-zapatistes de Chiapas de crear una regió autònoma. També hi ha experiències a Amèrica del Sud, amb indígenes, entre d’altres, com el que va passar a l’Equador, on es va incorporar a la Constitució l’objectiu del Sumak Kausay (bon viure).

Al Nord també comencen a propagar iniciatives que promouen el decreixement i la solidaritat.

Les Amapá (Associacions per al Manteniment d’una Agricultura Campesina, entre grups de consumidors i granges locals per tal de proveir-se) són exemples d’autoproducció com el PADES (Programa d’Autoproducció i Desenvolupament Social, que implica assumir totes les activitats de producció de béns i serveis, per un mateix i per la comunitat, sense contrapartida monetària).

El moviment de Ciutats de Transició va començar a Irlanda i la seva propagació a la resta del món pot ser una forma de producció des de baix, que s’assembla molt a la societat del decreixement. Les localitats tracten, primer, d’aconseguir l’autosuficiència energètica donat l’esgotament de recursos i, en general, promouen la recerca de la resiliència, (la capacitat d’adaptar-se als canvis de l’ambient).

IPS: Quin seria el paper dels mercats en una societat de decreixement?

SL: El sistema capitalista és una economia de mercat, però aquests no són institucions exclusives del capitalisme. És important fer la distinció entre el Mercat i els mercats.

Aquests últims no obeeixen a una llei de competència perfecta i això és per a millor. Sempre incorporen elements de la cultura del do, que la societat del decreixement tracta de redescobrir. Implica viure en comunitat amb altres, desenvolupar relacions humanes entre compradors i venedors.

IPS: Quines estratègies pot desenvolupar el Sud per eliminar la pobresa, sense fer allò que va fer el Nord, malmetre el medi ambient i empobrir el Sud?

SL: En els països africans no és necessari ni desitjable reduir l’empremta ecològica ni el producte interior brut. Però no per això cal concloure que s’ha de construir una societat del creixement.

Primer és clar que el decreixement en el Nord és una condició necessària per poder obrir alternatives al Sud.

Mentre Etiòpia i Somàlia es vegin obligades a exportar aliment per als nostres animals domèstics en plena escassetat i mentre engreixem el nostre bestiar amb soja conreada gràcies a la destrucció de la selva amazònica, anem a estar asfixiant tot intent d’autonomia real del Sud.

Animar-se al decreixement al Sud significa iniciar un cercle virtuós que implica trencar la dependència econòmica i cultural amb el Nord, reconnectar una línia històrica interrompuda per la colonització, reintroduir productes específics que van ser abandonats i oblidats, així com valors “anti-econòmics” relacionats amb el passat d’aquests països, i recuperar tècniques i coneixements tradicionals.

Aquestes iniciatives s’han de combinar amb altres principis, vàlids a tot el món, com reconceptualitzar el que entenem per pobresa, escassetat i desenvolupament. Per exemple, reestructurar la societat i l’economia, restablir pràctiques no industrials, especialment agrícoles, i redistribuir, relocalitzar, reutilitzar i reciclar.

IPS: La societat del decreixement implica un canvi radical en la consciència humana. Com s’aconsegueix això? Pot passar en qualsevol moment?

SL: És difícil trencar amb l’addicció al creixement, en especial perquè és el que interessa a les corporacions multinacionals i els poders polítics que les serveixen per mantenir-nos esclavitzats.

Les experiències alternatives i els grups dissidents, com cooperatives, sindicats, associacions per preservar l’agricultura camperola, algunes organitzacions no governamentals, sistemes de permuta local, xarxes d’intercanvi de coneixement, són laboratoris pedagògics per a la creació del “nou ésser humà” que requereix la societat.

Són universitats populars que promouen la resistència i contribueixen a descolonitzar l’imaginari.

Segur, no tenim molt de temps, però el curs dels esdeveniments pot contribuir a accelerar la transformació. La crisi ecològica, juntament amb l’econòmica i financera, pot servir de xoc saludable.

IPS: ¿Els actors polítics convencionals poden tenir algun paper en la transformació?

SL: Tots els governs són, vulguin o no, funcionaris del capitalisme. En el millor dels casos, poden, com a molt, disminuir o suavitzar processos sobre els quals ja no tenen cap control.

Per a nosaltres és més important el procés d’auto-transformació de la societat i dels ciutadans que la política electoral. Encara que els darrers èxits relatius obtinguts en aquest terreny per ecologistes francesos i belgues, els quals van adoptar alguns punts de l’agenda del decreixement, semblen un signe positiu.

De Kaos

Pintada actualitzable

Pintada al llit nou del Túria, que s'actualitza periòdicament

Operació pandèmia

El criminal Micheletti a “Pare de Sufrir”